The tradition & historical record
7 min read · 2 sourcesMim – del grec μίμος i mimus en llatí- designa tant el gènere teatral com l'actor que l'interpreta. Originat a l'antiga Grècia, el mim era un gènere teatral que representava una farsa burlesca, de vegades amb trets dramàtics i representat amb un realisme profund. Quant a la temàtica, sempre es partia d'un fet real de la vida quotidiana amb el qual, més tard, se l'acompanyava d'acudits i fins i tot amb escenes de violència, cosa que aportava cert dramatisme a l'obra. Els trets més distintius d'aquest gènere eren els següents: els mims no portaven màscara, els papers femenins eren representats per dones i hi havia tants mims com personatges eren requerits a l'obra. Són tots aquests trets els que feien del mim un gènere diferent de tots els altres gèneres teatrals nascuts a l'antiga Grècia. 1
Història
A la literatura grega, la paraula mim s'associa amb el nom de Sofró de Siracusa (segle V a. C.) i el seu fill Xenarc. El que sabem sobre Sofró deriva principalment de la Suda i d'altres lexicògrafs. Ens diuen que va escriure μίμους ἀνδρείους "mims d'homes" i μίμους γυναικείους "mims de dones" en el dialecte dòric, que estaven escrits en prosa. Els títols d'algunes de les obres eren Ἄγγελος "El missatger", Θυννοθήρας "El pescador de tonyines", Γέροντες ἁλιεῖς "Els vells pescadors", i Ἀκεστρίαι "Les llevadores", Nυμφοπόνος "La criada de l'esposa", Πενθερά "La sogra", Ἰσθμιάζουσαι "Les dones a les festes de l'Istme". Se suposa que les composicions de Sofró van ser escrites en una prosa rítmica i eren delineacions enginyoses de caràcter ordinari, plenes de llenguatge vulgar i indirectes. Considera, a més, que poden haver-se realitzat en l'àmbit privada, com el matrimoni de Dionís i Ariadna al final del Simposi de Xenofont. Un altre autor grec d'època hel·lenística que va escriure mims, va ser Herodes, del que es conserven una sèrie d'obres breus amb el títol de Mimiambes (μιμίαμβοι). En el seu origen, “mim” no significava “aquell qui imita qualsevol cosa” sinó que era “aquell qui imita amb la veu”. Més tard s'amplia el seu valor i és quan Plató parla ja no només de la veu sinó també de la forma. No és fins a finals del segle V a.C que es començà a entendre el mim com a gènere propi i com a l'actor d'aquest mateix. A Roma, en canvi, el mimus era, com la comèdia atel·lana, un joc de caràcter improvisat de la vida ordinària, però, a diferència d'aquesta, els personatges no portaven màscares, a més, estava més preocupat pel costat còmic de la vida baixa de la ciutat. 1
Característiques dels actors
En funció del lloc on actuessin o del que fessin, els actors podien rebre diferents apel·latius, que eren els següents: 1
Planipes: “el de peus plans”. Rebia aquest nom per actuar descalç o bé perquè al teatre no actuava sobre l'escena sinó que ho feia des de l'orquestra. Circulator: “l'actor ambulant”. Deambulava per diferents pobles imitant a persones, oficis i animals amb actuacions de carrer o bé populars. A més actuava a cases particulars on podia servir com a esclau. Praestigiator: “prestidigitador”. A part de les imitacions entretenia a la gent amb jocs malabars. Lusor: “bufó”. Rebia aquest apel·latiu car acompanyava les seves actuacions amb bufonades, cosa que semblava divertir al públic. Ja des d'època republicana els mandataris com Sul·la s'acompanyaven d'aquests personatges quan es feia de nit. També en època imperial eren contractats a palau per divertir els emperadors. Un personatge destacat fou el bufó particular de Tiberi. Aretalogus: “fabulador”. Artista que es dedica de forma professional a narrar faules, mites i altres històries relacionades amb els déus. Els mims podien actuar sols o dins d'una companyia teatral (grex). El lèxic que caracteritza als mims és el mateix que als altres gèneres dramàtics, per la qual cosa trobem dins de la companyia la mateixa divisió: en tota companyia hi havia una jerarquia en funció del paper de cada mim. El primer actor rebia l'apel·latiu archimimus, qui assumia les funcions de direcció de les representacions i fins i tot escrivia el llibret sobre el qual improvisaven els altres actors (mimographus). 1
Característiques del gènere
El nucli de la representació és un argument mínim, que podia ésser compost pel primer actor o archimimus, sobre el qual improvisaven el text restant. El tema tractava sobre coses de la vida quotidiana, com la ridiculització de caràcters, paròdies de personatges o professions com ara la dels filòsofs, advocats, etc., ironia sobre aspectes de la vida (enamoraments, avarícia…) o paròdies mitològiques, però tot tractat d'una manera molt frívola i divertida. La segona característica de l'art dels mims és la “imitació” a través de la gestualització, sovint substituta de la paraula. El mimògraf Laberi plantejava així l'actuació del mim sobre un escenari: “Què porto a escena, la importància de l'aspecte, la dignitat del cos, la virtut de l'esperit o el so d'una veu agradable?” Segons Ciceró, els mims funden el seu art en la fal·làcia, de la qual neixen els arguments dels mim. Aquesta afirmació pot semblar contradictòria amb el fet que el mim és una clara imitació de vida quotidiana; tot i així tot gènere teatral se centra en l'engany (comèdia) o en l'error (tragèdia), de manera que aquesta “fal·làcia” ha de trobar-se amb el que pot anomenar-se com a “realisme còmic”, és a dir, imitació de la realitat de manera exagerada, que li atorga un caire d'engany respecte a la realitat en si mateixa. Els mims basaven la seva actuació en quatre punts principals: imitació de la vida quotidiana, la improvisació d'un text (ὑπόθεσις), la gestualització del cos i del rostre, ja que el portaven al descobert, és a dir, sense màscara, i la imitació de personatges i animals amb la veu. Aquestes característiques facilitaven les representacions que es produïen al carrer, sobre un escenari o bé a cases particulars, sense complicacions pel que fa a l'escenografia o al vestuari. 1
Dècim Laberi
Dècim Laberi va néixer, segons el pròleg d'un mim seu estrenat l'any 46 aC que revela que tenia seixanta anys, l'any 106 aC. Respecte a la seva mort, sabem per Sant Jeroni que va ser a Putèoli el 43 aC, el desè mes després de l'assassinat de Cèsar. Curiosament, doncs, neix i mor els mateixos anys que Ciceró, amb el qual es troba més d'una vegada personalment per Roma. Pertanyia a l'orde eqüestre, cosa bastant rara en un mimògraf. Encara que resten molts fragments dels mims de Dècim Laberi, el volum conservat és mínim (una mitjana de quatre versos per obra). Per això no es pot saber com era realment un mim d'aquest autor. Respecte a l'argument, la gran quantitat de títols coincideix amb altres anteriors de pal·liata, togata i atel·lana. Dècim Laberi se centra sobretot en les creences i en les festes romanes (com a la togata), i en les seves obres és molt habitual la crítica del dia a dia de l'urbs, fins i tot la més arriscada, contra aquells que posseeixen el poder polític, està molt present en el cavaller mimògraf. En els moments que travessava Roma, criticar els seus costums era molt arriscat. 1
Publili Sirus
Sabem, gràcies a un passatge de Plini el Vell, que Publ… 1
The text above is adapted from the Wikipedia article “Mim (gènere teatral)”, available under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 licence. 1
Mim (gènere teatral) is recorded in open cultural data. The structured record cited below does not describe the practice, and this entry has not yet been reviewed by a person familiar with the tradition. 2
The source record links this tradition to 1 external register, which can be verified through the citation. 2





