The tradition & historical record
7 min read · 2 sourcesEl teatre de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) és una part cabdal de la creació literària de l'autor. Rusiñol va ser un dels màxims exponents de la bohèmia modernista catalana. Com a dramaturg va contribuir a la construcció de la cultura catalana de la modernitat gràcies a la mirada crítica i distanciada que proporciona sobre la societat coetània i a la construcció de la imatge de l'artista modern, de la qual ell és paradigma. De fet, Rusiñol es pot considerar com el gran renovador teatral en tant que introductor de les novetats parisenques per superar la concepció que es tenia del teatre a Catalunya, on les obres no havien aconseguit anar més enllà del costumisme més localista i on el teatre era vist com un mer entreteniment i espai de trobada per fomentar les relacions socials. Rusiñol va treballar totes les formes teatrals: monòlegs, teatre líric, drama, melodrames, sainets, teatre de titelles i vodevils, i va passar per diverses etapes fins que es va consagrar definitivament com un mite de l'escena catalana. 1
L'entrada al món del teatre: primers monòlegs
Santiago Rusiñol fou un aficionat al teatre i a l'òpera des de ben jove. Es va iniciar com a actor en tallers, cases particulars i balnearis, que freqüentava sovint i on se celebraven espectacles teatrals en els moments d'oci. Precisament Rusiñol va conèixer la seva esposa, Lluïsa Denís, en una vetllada teatral on ambdós interpretaven els papers protagonistes de l'obra Cinc minuts fora del món, d'Eduard Aulés i Garriga. Aquesta faceta d'actor la va mantenir tota la vida, i hi ha nombroses anècdotes que narren l'afició de Rusiñol a les disfresses i la interpretació de petits papers en tertúlies íntimes amb amics. Els inicis de Rusiñol com a dramaturg se situen als anys 90 del segle xix, en un moment en què el teatre català es trobava en una etapa de transició. Els autors que havien dominat bona part del segle, com Frederic Soler i Hubert Pitarra o Eduard Vidal i de Valenciano havien desaparegut, i a Catalunya començaven a arribar influències d'origen europeu, realistes i simbolistes, inspirades per autors com el noruec Henrik Ibsen o el belga Maurice Maeterlinck. Les primeres obres teatrals de Rusiñol foren concebudes quan s'estava a París, on va tenir l'oportunitat de conèixer les darreres tendències artístiques dramàtiques i assistir amb freqüència al teatre. Rusiñol es va iniciar en el món del teatre tot escrivint monòlegs, peces breus d'un sol acte i interpretades per un sol actor. La primera d'aquestes obres va ser L'home de l'orgue, estrenada al Teatre Novedades l'any 1890 i publicada poc després a L'Avenç. L'obra estava dirigida pel crític Josep Yxart, i la va protagonitzar Lleó Fontova i Mareca, un actor consolidat i conegut per ésser un dels fundadors de la companyia teatral La Gata, junt amb Frederic Soler i Joaquim Dimas i Graells. 1
Teatre nou: l'estrena de La Intrusa
A finals del segle xix s'havia posat de moda un corrent simbolista i decadentista, que havia substituït el realisme i el naturalisme previs. Aquest corrent es caracteritzava, entre altres aspectes, per la supremacia de la idea i la sensació sobre la realitat, i per la consideració de l'art com una manera de viure, com una ètica propugnada per l'artista, que esdevé un sacerdot de l'art. Rusiñol, que visqué l'explosió del simbolisme quan s'estava a París, va introduir aquest corrent a Catalunya mitjançant l'organització de l'estrena de L'intrusa de Maurice Maeterlinck a la segona festa modernista de Sitges, l'any 1893. L'escenografia de l'obra, el tema de la qual girava al voltant de la mort, anà a càrrec del mateix Rusiñol, qui s'encarregà també del memorable discurs de presentació. L'obra fou traduïda al català per Pompeu Fabra, i la dirigí Raimon Casellas. Els actors, entre els que es comptaven els mateixos Rusiñol i Casellas, eren amateurs i, per tant, "verges de la influència nefasta de la declamació grandiloqüent i artificiosa que caracteritzava les companyies professionals i que era absolutament incompatible amb el to contingut que reclamava el drama maeterlinckià." Al seu torn, es va dignificar l'espectacle mitjançant la prohibició de l'ús de barrets durant la representació, la imposició del silenci —que permetia reduir considerablement el volum de la veu dels intèrprets— i l'apagat de les llums. L'obra, carta de presentació dels modernistes, fou interpretada en una única ocasió per a un grup d'iniciats que es van convertir en impulsors i testimonis de la nova revolució teatral a Catalunya. 1
L'alegria que passa (1897)
Després de l'estrena de L'Intrusa, el teatre modernista encapçalat per Rusiñol va mantenir cada cop més relació amb la causa catalanista. Un exemple d'aquest fet és la festa modernista de 1984, on es van intentar modernitzar els Jocs Florals i els certàmens literaris, i el Cau Ferrat va començar a ser vist com la meca del regeneracionisme catalanista. Un altre exemple de gran envergadura va ser l'intent de crear una tradició de teatre líric català, que es va materialitzar amb l'estrena de l'òpera La Fada, amb llibret de Jaume Massó i Torrents i música d'Enric Morera, que va gaudir de gran èxit entre el públic catalanista. El mateix Rusiñol va aportar molt al teatre líric amb la seva primera peça llarga, que és alhora una de les seves creacions més destacades, L'alegria que passa, una obra d'un acte, escrita l'any 1897. Aquesta obra ja era plenament simbolista en la línia més decadentista, i responia al concepte modernista de l'obra d'art total en tant que integrava diferents llenguatges artístics (pintura, música i poesia) en una sola creació. L'argument gira al voltant de la temàtica recurrent de Rusiñol, «la irreversible marginalitat de l'artista en el si de la societat burgesa moderna, un cop s'ha servit d'ell i de la seva obra com a bàlsam i consol de l'esperit modern, malalt de progrés i desproveït de qualsevol esperança de redempció». La trama s'esdevé en un poble on mai passa res, on de sobte arriba un grup ambulant d'artistes de circ, que s'hi atura durant un breu instant i desperta a la població. L'ambient tediós i pesat està suggerit per la gran riquesa d'adjectius així com per la melodia del text. 1
El jardí abandonat (1900)
El mateix tema de L'alegria que passa, és a dir, l'etern conflicte entre l'artista i la societat, la poesia i la prosa, i l'espiritualisme i el materialisme, serà tractat en El jardí abandonat (1900). Aquesta obra, la més genuïnament simbolista de Santiago Rusiñol, és una peça lírica en la qual el jardí representaria aquest món poètic ideal, aquest paradís immaterial i atemporal de l'artista, que es veu amenaçat pel món quotidià, la prosa, la societat consumista i mancada d'esperit. Els personatges han de llegir-se en clau simbòlica. L'essència de la poesia estaria personificada per les tres protagonistes femenines de l'obra: la Marquesa, la seva neta Aurora i la cambrera Gertrudis. Sobretot Aurora, que es casa simbòlicament amb el jardí, en haver rebutjat els seus pretendents. Un d'ells és Lluís, un jove prometedor que personifica el progrés i que vol obrir les portes al món a Aurora. 1
Cigales i formigues (1900)
L'obra Cigales i formigues… 1
The text above is adapted from the Wikipedia article “Teatre de Santiago Rusiñol”, available under the Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 licence. 1
Teatre de Santiago Rusiñol is recorded in open cultural data. The structured record cited below does not describe the practice, and this entry has not yet been reviewed by a person familiar with the tradition. 2
The source record links this tradition to 1 external register, which can be verified through the citation. 2





